La Mayeli és una bona alumna de primer de Batxillerat, però no vol saber res de la lectura de La vida es sueño que fem a classe de Literatura. I La vida es sueño s’ha de llegir, perquè, home, entra en el temari i perquè, coi, li ha canviat la vida a tanta gent! Però la Mayeli no troba la porta d’entrada que ella necessita per accedir-hi. De moment, l’obra és un lloc inhòspit i blindat.
Fins que un matí, el professor de Física fa una classe exprés de física quàntica i la Mayeli s’adona que els sentits l’enganyen. Que quan ella creu que toca una taula, en realitat només percep la vibració de la taula, però que mà i taula no s’arriben a tocar mai. I la Mayeli estira el fil i pensa: «I si la cosa no s’acaba aquí? I si resulta que tot és una il·lusió, un engany dels sentits? Encara més, i si tot fos un somni?» I aleshores recorda que a classe de literatura estaven llegint una obra de teatre sobre un presoner a qui li fan ballar el cap i constantment l’intenten convèncer que la seva realitat és un somni. I pensa: «I si jo fos com Segisberto, el protagonista de La vida es sueño?» I la Mayeli s’enganxa a la lectura. Sabeu per què? Perquè s’ha fet abans una pregunta. El protagonista de La vida es sueño es diu Segismundo, no Segisberto, però no importa. La Mayeli ja ho recordarà més endavant, això. Perquè ara la Mayeli ha trobat una porta d’entrada a l’obra. La seva porta d’entrada, la que li escau a ella. I ha estat gràcies a la física. Gràcies a una connexió.
Les matemàtiques i la vida
I no és aquesta, en part, la feina del docent? Dissenyar diverses portes d’entrada que despertin preguntes en les diferents tipologies d’alumnes. Que fomentin les connexions entre àmbits del coneixement i entre maneres d’aprendre, perquè així tothom sigui benvingut a la festa del coneixement. Poques frases són tan certes com aquesta: a classe, com més i més variats siguem, més riurem.
Ara som a la classe de mates: a la Mayeli li va bé arribar als reptes i als problemes directament des de l’abstracció. El Jacob, de 3r d’ESO, en canvi, necessita manipular primer, i després fer el salt a l’abstracció. I a la Dúnia, de 1r d’ESO, de moment, ni una cosa ni l’altra. A més, com que ja fa tants anys que li diuen (i es diu a si mateixa) que no serveix per a les mates, ja gairebé ni ho intenta. És el drama de les profecies autocomplertes. Dels pensaments autolimitants.
Però un dia, a la classe de matemàtiques de 1r d’ESO li posen un vídeo de 5 minuts en què un personatge de ficció, una noia com ella, la Sam, explica uns problemes que a la Dúnia li recorden als seus.
La Sam també creu que no serveix per a les mates i que les mates són avorrides, perquè encara no ha trobat la seva porta d’entrada. La Sam tampoc sap què hi fa, en el món, ni com ordenar el caos que l’envolta. El que li explica la Sam, a la Dúnia li interessa i vol saber-ne més.
La setmana següent, de la mà de la Sam, la Dúnia descobrirà que un dia, un sumeri va necessitar deixar per escrit quantes vaques li devia al seu veí, i que ho va fer amb unes marques en una taula d’argila i pensarà: «mira que bé, així es van inventar els nombres escrits.» I un altre dia descobrirà que l’estratègia del cover-up per encarar un repte algebraic és també una estratègia per encarar un repte a la vida.
El viatge de Sam
Aquesta sèrie de ficció que la Dúnia veu a classe es diu El viatge de Sam. Els alumnes que fan Innovamat la veuen a primer i segon d’ESO. Es tracta d’una història protagonitzada per una noia d’uns catorze anys que arriba un dia en un món estrany, sense saber ni com hi ha arribat ni què s’espera d’ella. Una mica com se senten tots els alumnes amb aquestes edats. A poc a poc anirà descobrint què hi fa, allà, i què la relaciona amb els personatges que es va trobant, tots matemàtics importants de la història. Així, la Sam (i els alumnes com la Dúnia) anirà entenent que les matemàtiques no són una mera abstracció, ni molt menys un mer instrument, sinó un llenguatge complex i preciós per explorar i entendre el món. I que les matemàtiques avancen seguint les necessitats humanes reals i no les… curriculars.
Per exemple: aprendrà la relació entre les potències i la necessitat d’Arquimedes d’operar amb nombres molt grans; que la cultura occidental va trigar a acceptar l’arribada dels nombres enters, perquè encara no s’havia fet les preguntes necessàries; que Brahmagupta va morir pensant que un nombre dividit entre 0 és 0, cosa que farà recordar a la Dúnia que els errors són la bastida de futurs encerts. I que la primera guanyadora de la medalla Fields, la iraniana Maryam Mirzakhani, volia ser escriptora abans d’enamorar-se de les mates a secundària. (Eps! Curiosament a la mateixa edat que la Sam i la Dúnia, que, per cert, també senten predilecció per l’escriptura). Així, a partir del viatge de la Sam, la Dúnia i altres alumnes recordaran que les matemàtiques i la vida estan íntimament relacionades, perquè són un llenguatge per descobrir el món, gaudir-lo i millorar-lo. Tot això regat amb referències culturals que, d’una banda, connecten amb l’univers dels alumnes, i de l’altra, l’amplien. L’Astèrix i l’Obèlix, BTS, Harry Potter o El viatge de Chihiro a l’aula de matemàtiques? Sí, i tant que sí! El cervell és un centre de connexions significatives potentíssim i els nostres alumnes ho saben. És així com aprenen, de fet: connectant.
Sam i les habilitats socioafectives
I per últim, seguir de tan a prop el viatge de la Sam pel món de les matemàtiques ens permet humanitzar-les i introduir el treball d’habilitats socioafectives a l’aula. La por de l’error; la responsabilitat; la perseverança; el trencament de les profecies autocomplertes i els pensaments autolimitants. I també lluitar amb garanties contra l’angoixa matemàtica. Quan introduïm la ficció a l’aula de matemàtiques, els alumnes troben un mirall on es reflecteixen les seves pors i alhora un model per combatre-les. D’aquesta manera, obrim una porta nova als sabers i les habilitats matemàtiques per a una tipologia d’alumnes que abans no sabien com entrar-hi.
