Ho heu notat? Alguna cosa està canviant. En els alumnes, en la manera com aprenen, com es relacionen amb el coneixement. En el paper del professor davant d’aquesta transformació. I entre el vertigen i la il·lusió de formar part del canvi, la realitat treu el cap: això ha passat sempre, perquè la societat ha canviat sempre més de pressa que l’escola. Però aquesta vegada, és diferent. Si no actuem ràpidament, s’obrirà una bretxa tan gran entre el món dels alumnes i l’escola que serà ja irreparable. Ja comença a passar: per a molts alumnes, l’escola és aquell lloc on passen sis hores del dia, on fan un parèntesi de la seva vida real: la vida en remot; la de les xarxes socials; la de la formació per YouTube. I on aprenen coses desconnectades de la seva realitat.
Però, a veure. Exactament, d’on ve tot això? En primer lloc, acumular informació ja no serveix. I això tampoc no és nou. Quan es va inventar la fotografia, l’art pictòric es va preguntar: i jo, ara per a què serveixo? Amb Internet, que és la sobreexposició a la informació (i desinformació), l’escola ha de fer-se la mateixa pregunta: i jo, per a què serveixo?
O quan es va inventar la calculadora. Creieu que els matemàtics es van preguntar: i jo, per a què serveixo? És clar que no! Perquè ells ja sabien que fer matemàtiques és molt més que resoldre operacions.
Aleshores: si l’escola ja no donarà dades ni les acumularà, perquè les dades ja són a la xarxa; ni les mates no resoldran operacions, perquè això ja ho fa la calculadora; ni l’art ja no retratarà només la perfecció de la realitat, perquè això ja ho fa una màquina de fotos… de què va, aleshores?
Doncs resulta que la resposta està paradoxalment en la pregunta! Perquè de què va l’escola, de què va la classe de mates, de què va l’art… és de fer-se preguntes!
De què serveix Internet si no sé ben bé què preguntar? Si no sé formular la bona pregunta que m’ajudi a desfer-me tan aviat com es pugui de tota la desinformació i m’apropi al màxim al tipus d’informació que vull saber?
De què em serveix la calculadora si no sé amb quines dades estic treballant o quina pregunta he de fer-li perquè em doni la bona resposta? I l’art: si vull representar fidelment la realitat objectiva, faré una fotografia. Però i si vull una obra que respongui una altra pregunta. Per exemple: com em sento? Com puc veure la realitat d’una altra manera? Gràcies al canvi de pregunta, apareixen moviments com l’impressionisme, l’expressionisme o el cubisme.
Això és bàsicament el que fa el professor a Innovamat. Formular bones preguntes i motivar l’interès de l’alumne per continuar preguntant.
A classe, primer, plantegem un repte. Els alumnes formulen les primeres hipòtesis. Després manipulen. “La mà és l’òrgan executiu de la intel·ligència”, deia Maria Montessori. Manipulem a Infantil, Primària i Secundària, perquè cognitivament és importantíssim tenir el cos i el cervell connectats. A continuació, els alumnes conversen, s’expliquen. Refuten, corroboren, contrasten. Considerem diferents estratègies, diversos camins per arribar a un mateix lloc. Aleshores, deixem registre de què ha passat, com una manera de cristal·litzar i ressaltar el valor de la conclusió, de què està comprovat. I aquest moment és importantíssim. Per això, els quaderns encara són crucials. Perquè l’acte d’escriure, de deixar registre és una part central de l’aprenentatge. I després, només després, quan ja s’ha conjecturat, manipulat, conversat i registrat, és quan l’alumne practica.
(Si vols llegir més sobre la importància de la pràctica a matemàtiques, pots llegir aquest article.)
Però res de tot això no servirà si no existeix primer una pregunta. Ja ho sabem: si el coneixement dona respostes a preguntes que l’alumne no s’ha fet encara, no es produeix l’aprenentatge. I el rol del professor és precisament aquest: ajudar l’alumne a generar-se les preguntes necessàries per créixer, i guiar-lo en el descobriment de les respostes.
