STEM. Us sonen, les sigles, oi? Science Techonology Enginering Mathematics, però com les apliquem a les escoles? N’hem parlat amb Jordi Domènech, professor de Ciències de l’Educació Secundària i expert en didàctica de les ciències experimentals.
Jordi, venim d’anys moguts: una pandèmia, un canvi de paradigma educatiu, noves metodologies a l’aula… I tot regat amb el nou currículum estatal. Ajuda’ns a entendre bé aquest nou context, si us plau.
Des que vaig començar a exercir l’ofici de mestre, hi ha hagut molts canvis a l’educació i també en els moviments STEM. Quan vaig començar, la meva sensació era que les iniciatives solien tenir molt més en compte la innovació que la qualitat. De cop i volta, s’han associat les dues vessants: tenim projectes molt innovadors i de molta qualitat. El context actual beneficia les iniciatives que són més coherents amb el que diu la didàctica sobre la manera d’aprendre dels alumnes. D’una banda, els mestres se senten molt més legitimats per innovar; d’altra banda, el panorama d’innovació s’ha fet molt més divers i agitat.
De fet, un dels canvis més importants en el context educatiu és justament l’entrada de l’enfocament STEM a l’escola. Per a la gent que no sap què vol dir, com el definiries?
Per definir l’STEM hem de ser molt precisos amb el llenguatge. STEM no és un mètode, tot i que moltes vegades l’hem associat a metodologia. STEM és un objectiu polític i social que vetlla per les vocacions científiques, per lluitar contra els biaixos de gènere, i perquè la societat estigui més preparada per abordar qüestions sociocientífiques i tecnològiques. Aquests objectius es poden aconseguir de moltes maneres, a dins i a fora de les escoles. Però és a l’escola on més s’ha de treballar per aconseguir-los. Per això estem buscant constantment diferents metodologies d’aprenentatge. Per exemple, si volem que STEM influeixi en tots els ensenyaments científics, probablement haurem de caviar la manera d’ensenyar les ciències.
Has parlat de diferents objectius i has dit que es poden aconseguir de moltes maneres. Des de l’escola, moltes persones busquem metodologies més motivadores. STEM també implica buscar maneres de fer més motivador l’aprenentatge?
Tot ensenyament ha d’intentar que les activitats siguin motivadores, sobretot per respecte als alumnes. Més que motivadores, prefereixo dir-ne empoderadores: es tracta que l’alumnat es posi el vestit de científic o matemàtic i pensi com ells. Volem aconseguir que vegin que ells també ho poden fer.
Molta gent confon STEM i interdisciplinarietat. Però jo entenc que les propostes STEM no tenen per què ser sempre interdisciplinàries. Com entens tu aquesta transversalitat dins de l’STEM?
Si l’objectiu és generar vocacions, corregir biaixos i generar bona relació amb les ciències, hem de prendre una decisió. O bé fem petites activitats que es corresponguin molt bé amb els objectius, o bé ens decantem per fer un sol projecte molt gran, de dos mesos, amb el risc que no ens agradi ni ens motivi.
Hem de trobar un encaix. Si tot va bé, detectarem el moment oportú per proposar una problemàtica que es pugui abordar des de més d’una disciplina. Jo prefereixo un projecte globalitzat, però cal que l’alumne identifiqui quin és el barret que s’està posant a cada moment. No només parlem de continguts, també parlem de les pràctiques (de l’enginyeria, de les matemàtiques, etc.). Crec que identificar les pràctiques pròpies de cadascuna de les disciplines és importantíssim: poder analitzar el fenomen científicament, dissenyar una solució tecnològica i ajustar-la al problema de la millor manera possible, pensant, per exemple, matemàticament.
Consell d'aula
Podem, fins i tot, avisar l’alumne: ep, ara pensarem tecnològicament, ara pensarem matemàticament, etc., de manera que entengui que es pot anar posant i traient aquests barrets.
En el context actual, molts centres utilitzen els projectes per vehicular els objectius STEM. Quins consells donaries a un centre que vol iniciar-se en aquest camí dels projectes?
Si no ho ha fet abans, li recomanaria que no pretengui treballar per projectes interdisciplinaris les quatre matèries tot de sobte. Els diria que no es precipitessin, que ho implementessin a poc a poc. Altres reflexions útils podrien ser:
- Cadascú, des de la seva matèria, ha de poder desplegar les pràctiques que en sorgeixen.
- Caldrà plantejar algunes activitats que puguin tenir més context i identificar quines són les demandes d’aquestes activitats per mirar d’abordar-les.
- Els docents s’haurien de plantejar si realment estan canviant la manera de pensar dels alumnes i la concepció que tenen del món. Si la resposta és que no, potser caldrà enriquir l’activitat.
- Haurien d’afavorir les dinàmiques d’aula i d’avaluació específiques per a la matèria.
I ja un cop s’ha interioritzat bé què és treballar per projectes (de petits a grans), i es tenen exemples de projectes que poden ser interdisciplinaris, aleshores caldrà buscar un espai físic i temporal on desenvolupar-los. Això sí, tot el claustre ha d’estar en el mateix punt. És millor no treballar per projectes si no hi ha un acord. No sortirien bons projectes.:
Així arribem a una de les preguntes estrella: Com és un bon projecte?
És una pregunta difícil. Els projectes són un èxit, en part, perquè tots funcionen de manera molt diferent. Potser tenim al davant un projecte en què no hi ha res preparat; posem el conflicte sobre taula, fem un seminari socràtic i partir d’aquí decidim les línies de treball que hem de seguir. També podem plantejar un projecte amb les línies de treball molt definides, que simplement calgui anar-les seguint.
Tot depèn de què vulguem aconseguir.
El que està clar és que no podem tenir-ho tot. Hem d’escollir quin tipus de treball volem fer i definir els objectius i la didàctica que aplicarem. Com volem que sigui l’actitud dels alumnes? Més autònoma o preferim guiar-los i donar-los més eines? Un projecte, perquè funcioni bé, necessita que els continguts estiguin contextualitzats i que les activitats siguin competencials. Per a mi, la diferència entre un bon projecte i un mal projecte és la demanda activa. És a dir, vetllar perquè els alumnes aprenguin quan posen en pràctica el que aprenen, no quan les repeteixen.
Tenim clar que l’STEM fomenta l’aprenentatge col·laboratiu, però permet també integrar altres estratègies d'ensenyament com el treball individual o la integració d'explicacions directes?
Moltes vegades els projectes s’han associat a l’aprenentatge per descobriment i ens costa identificar en quin moment podem fer explicacions magistrals, però i tant que se’n poden fer! El que és contradictori és que el mestre ho expliqui perquè els alumnes ho apliquin. Si hem de fer una explicació, fem-ho des d’un camp que ja estigui sembrat, quan els alumnes ja han descobert altres continguts des dels quals en puguin fer connexions.
I pel que fa a activitats individuals, crec que és molt important que vinguin acompanyades de moments de discussió entre iguals. Aquests moments tenen un component social, però també són molt rics cognitivament. En aquestes discussions, els alumnes poden mostrar, per exemple, que estan utilitzant el vocabulari que han après, i això, en el fons, és una tasca individual. També podem trobar moments on s’hagin d’autoavaluar, cosa que els ajudarà a detectar en quin lloc de l’aprenentatge es troben.
Acabes d’obrir un dels grans temes: com avaluem en un projecte?
Hi ha moltes maneres d’avaluar els alumnes, però hem de vigilar. Avaluar pròpiament un producte final que ha estat creat per un grup, però no l’argumentació que en fan els alumnes de per què un producte és així, és un problema. Una complexitat didàctica dels projectes és que hauríem d’avaluar les coses en un context diferent en el qual ho hem fet. Però de vegades, com que el context té tant de pes, acabem avaluant dins del mateix context.
El que és important és que, mentre dura l’activitat, els alumnes rebin feedback i que nosaltres puguem registrar el que està passant. Però és veritat que de vegades els professors de secundària poden tenir 120 alumnes, i no és realista pensar que un sol docent podrà donar feedback a tots. Per això crec que, per complementar, de tant en tant, fer una prova ens pot ajudar a tenir informació de les habilitats i destreses en cada disciplina. Una prova individual amb l’objectiu que cadascú pugui veure en quin lloc està i saber com millorar. Hem de ser conscients què es pot avaluar en un examen i què no. I si els alumnes treballen per a un producte final, cal recordar-los que importa més la conversa que puguem generar al voltant del producte, que no pas el producte final en si.
L’autoavaluació funciona, però també pot ser un parany. Si un alumne “sap argumentar de manera consistent sobre quines són les millors solucions tecnològiques davant de contextos” (per citar un criteri del currículum) sabrà autoavaluar-se. És a dir, algunes de les habilitats que haurà de dominar són retòriques, lingüístiques, de discurs. Si l’alumne no les domina, l’autoavaluació li costarà més. L’autoavaluació l’hem d’utilitzar en moments molt concrets; i en situacions més competencials, necessitarà més suport: la supervisió del professor, altres exemples, etc.
Alguna observació per tancar l’entrevista?
Estem en un moment molt bonic en què intentem innovar, creem nous projectes i intentem canviar les coses. Però jo envio un missatge de seny. No es canvien les coses d’un dia per un altre. Crec que hem de tenir clar que la comunitat de canvi no és el mestre, sinó el centre. I hem de canviar les coses a partir del que ja s’està fent, sense oblidar que l’objectiu és educar el cervell del nostre alumnat.
Moltes gràcies, Jordi!
